La burocratització de les veïnes migrades. Des del servei d’orientació a persones migrades del CDR La Safor ORIENTA’T hem volgut fer visible una de les tantes històries que estan passant als nostres pobles. Històries freqüents que passen desapercebudes i que converteixen la vida de persones d’altres països en un infern. Aquesta és la història d’Emiliano contada en primera persona.
“Aquesta història comença com moltes altres arreu del món. El meu nom és Emiliano (nom fictici) i sóc original de Colòmbia. He nascut i crescut en la ciutat de Cúcuta, departament Nord de Santander al nord del país. En aquesta zona, com a altres arreu de Colòmbia, des de fa anys hem hagut de conviure amb amenaces, coaccions i pagament d’impostos per part de diferents guerrilles. Degut a un conflicte per unes terres familiars i diverses amenaces per part de paramilitars vam decidir canviar de ciutat.
A més la meua dona també va ser amenaçada. Son pare formava part d’un grup paramilitar i després de conflictes amb altres guerrilles fou assassinat. Com a conseqüència tota la seua família estava sota amenaça de mort. Cal assenyalar que aquests grups són diversos i amb els desplaçaments interns pel país no és suficient. Per aquest motiu i per salvaguardar la vida del nostre fill de dos anys, vam decidir abandonar Colòmbia.
En arribar a l’estat espanyol comença tota una odissea que no esperàvem i que desconeixíem per complet. En primer lloc, intentem demanar asil i refugi, però no ens donen cita per a gestionar aquest tràmit. Ens quedem en casa d’uns compatriotes que coneixem, però després de setmanes hem d’abandonar el pis, ja que som dos famílies convivint en un pis menut. Mitjançant un conegut al qual havia fet alguna obra i altres faenes en un taller, ens ofereix una casa. Quan arribem a la casa d’un poble de la Safor, veiem que estava en condicions insalubres, amb moltíssima humitat, rates, xinxes i altres insectes. Al no tenir on anar ni cap alternativa, i per no acabar al carrer, amb la meua dona i la meua filla menor decidim adequar l’espai. A pesar d’estar en unes condicions pèssimes, el meu conegut ens demana un lloguer simbòlic.
Pensem que aquesta situació serà temporal, que trobarem una faena i un pis millor. Mentre passen els dies, intentem continuar amb la sol·licitud d’asil i refugi, encara que continuen sense cites. Ha passat el temps del visat de turista i quedem en situació irregular, el que ací coneixen com il·legals. Creiem que l’esforç pagarà la pena i que podrem millorar la nostra situació respecte a com vivíem a Colòmbia. Continuem provant a trobar cites i no hi ha sort, a més a més, els estalvis s’acaben.
Passat un temps m’ofereixen comprar una cita amb un cost de 200 euros per persona, és a dir, 600 euros en total. A més m’expliquen que potser no m’asseguren que la policia accepte el meu tràmit. Després de consultar amb ONG local em diuen que això ha de ser gratuït, que és un dret que tenen totes les persones. Però clar, són massa dies intentant-ho, i viure amb tranquil·litat és fa difícil ja que en qualsevol moment ens pot parar la policia i demanar la documentació.
Passat uns mesos, confirmem que la meua dona està embarassada. El que hauria de ser una alegria es transforma en una angoixa aguditzada, ja que les condicions per al procés de l’embaràs no són les més idònies. Sense recursos, en una casa en condicions infrahumanes, sense documentació ni dret a ajudes.
A pesar de tots els esforços de buscar feina, ningú ens vol contractar per no tenir permís de treball, i a conseqüència d’açò no podem trobar lloguer. Acudim a serveis socials, però degut al poc temps d’estar vivint ací i a no tenir un compte corrent, no ens poden oferir cap ajuda. En una de les voltes per buscar ajuda i acudir a diferents bancs, tots em remeten el mateix: a l’estar irregular els bancs em neguen obrir un compte corrent.
Des de serveis socials em comenten que és important empadronar-me, un document que acredita que estic vivint al poble. Però com que no tenim un contracte de lloguer, l’ajuntament no ens accepta la sol·licitud. Tot i que també és important per regularitzar la nostra situació en estrangeria i sol·licitar asil i refugi.
Pensàvem que la situació no podria empitjorar. Llavors la persona que ens llogava la casa va entrar de males maneres a casa demanant-nos més diners i amenaçant-nos de fer-nos de fora. Açò ens va produir ansietat i por, i a la meua dona li va generar un malestar que li va afectar a l’embaràs. Vam telefonar a la policia local però no ens van fer cas. I, clar, a l’estar en situació administrativa irregular i per por a les sancions, no podem denunciar aquestes situacions, i quedem llavors completament indefensos.
Després de mesos, l’embaràs avança, però tenim problemes en l’atenció especialitzada de la comare. Al no estar empadronada, el personal administratiu no ens dona cites. Malgrat demostrar que vivim al municipi, a cada visita tenim problemes per a les atencions. El temps avança i ens plantem a l’estiu amb un embaràs molt desenvolupat. Se’ns fa difícil acudir a l’hospital caminant. La calor i la falta de transport públic fa que cada visita que tenim siga un passeig pel desert. Degut a l’esforç que suposa caminar diversos quilòmetres sota la calor, la meua dona ha d’estar en repòs i amb malestar dies després.
Finalment arriben bones noticies: a punt de nàixer el bebè i passats quasi set mesos des de l’arribada, ens accepten l’empadronament. Però clar, per a la regularització necessitem al menys tres anys, i aquests ja no ens conten. Arriba el dia esperat: el naixement de la nostra filla. El dia de l’alta és migdia, hi ha una onada de calor i no tenim com tornar a casa. Els taxis no ens accepten amb un nadó acabat de nàixer, tampoc tenim diners. Des de l’hospital ens expliquen que aquest serveis no és per a postparts. Llavors hem de contactar a una persona particular que ens demana més diners que el que costa un taxi per tornar a casa. Aquella per la qual vivim pagant per condicions insalubres i humitats que s’agreugen amb les pluges.
Mitjançant l’assessorament del personal que ens atén en l’ONG, reunim tots els papers per registrar la nostra filla i sol·licitar la seua nacionalitat. Després de diversos viatges al consolat a València, per fi podem presentar els papers al jutjat. Allà, al registre, em comenta el funcionari que revisaran el nostre cas, ja que tenim poc de temps empadronats. Intente explicar-li que no depenia de nosaltres, que era l’ajuntament qui ens havia posat problemes. Ell es refereix a què fa el seu treball i que no pot fer res. Em pose nerviós i em decep, però he de continuar amb el procés.
Després de mesos continue pensant en el bucle burocràtic. Em costa entendre que fins que no passen mínim tres anys estaré sense permís de treball, tot i que hi ha empreses que han mostrat interès en el meu currículum. Al no tenir treball no em lloguen i al no tenir permís de residència no em poden obrir un compte bancari per a rebre ajudes econòmiques”.
Aquesta és una de tantes històries que atenem al servei ORIENTA’T del CDR La Safor, subvencionat a través de l’IRPF de la Conselleria de Serveis Socials i Igualtat. Una de moltes veïnes que venen en busca d’una vida millor i es troben moltíssimes dificultats burocràtiques, racisme institucional i indefensió. Independentment del país d’origen, la llei d’estrangeria dificulta l’acollida al nostre país. Per això i per moltes més raons, fem una crida per donar suport a la població migrada dels pobles de la nostra comarca.
