Discriminació en l’accés a l’habitatge
Tot i que la normativa és clara, la pràctica mostra una altra realitat. Moltes persones migrants i racialitzades es troben amb rebutjos al mercat de lloguer únicament pel seu aspecte físic, l’accent o el país d’origen. Aquesta situació es fa encara més evident a les zones rurals, on “ser conegut” o “donar confiança” pesa més que els drets reconeguts per la llei, i on, a més, aquest col·lectiu està fortament estigmatitzat quan es tracta de l’accés a l’habitatge, entre altres àmbits.
No obstant això, als pobles sol haver-hi una bona acollida cap a les persones migrants en la vida quotidiana. El problema apareix quan algú decideix fer un pas més i oferir-los un habitatge o fins i tot una habitació: és en eixe moment quan afloren els prejudicis i la pressió del veïnat, que acaba condicionant la possibilitat real que aquestes persones troben una llar.
A més, davant la impossibilitat de trobar un lloguer regular, moltes persones accepten habitatges precaris o lloguers habitacionals cars i sense privacitat. Les condicions solen ser insegures i poc dignes. Si hi ha menors, també pateixen la manca d’espais d’oci i d’oportunitats per al seu desenvolupament.
A tot això se suma la dificultat de l’empadronament, imprescindible per accedir als serveis i regularitzar la situació de les persones migrants i racialitzades. Alguns arrendadors s’aprofiten d’aquesta necessitat i cobren per un tràmit que és gratuït, convertint un dret bàsic en un obstacle més en el camí d’aquest col·lectiu. Però ací també juguen un paper fonamental els organismes públics competents, que tenen la responsabilitat d’empadronar les persones que resideixen al seu municipi, i que en alguns casos vulneren aquest dret.
Cal tindre en compte que la llei que regula les persones migrants és la Llei d’Estrangeria, la qual ha patit diverses modificacions que van entrar en vigor el passat mes de maig. Les modificacions s’han donat sobretot en les vies de regularització de les persones, ja que s’han afegit més tipus d’arrelament i s’ha reduït, en alguns casos, el temps mínim de residència al nostre país, passant de 3 a 2 anys.
Però, per a complir aquest requisit, imprescindible per iniciar el procés de regularització, el document que acredita l’estada és l’empadronament, i realitzar aquest pas es converteix en un autèntic laberint per a les persones acabades d’arribar al nostre país.
Es troben en un país nou, amb tots els canvis que això comporta i amb l’impacte emocional que suposa, sovint amb informació errònia i havent de donar moltes voltes fins que algú les pot acompanyar en aquest procés. És per això que la nostra entitat treballa per oferir informació, acompanyament i assessorament a les persones que presenten aquest tipus de problemàtiques.
Moltes vegades hem de realitzar un treball de mediació amb les persones que lloguen el seu habitatge per explicar-los la necessitat d’estar empadronades, ja que així poden començar a computar el temps mínim d’estada exigit, regulat per la llei corresponent.
Des d’ací, volem fer incidència política perquè els òrgans municipals competents, davant aquestes problemàtiques, proposen procediments i bones pràctiques en matèria d’empadronament, afavorint així que aquest col·lectiu tinga els mateixos drets que qualsevol altra persona ciutadana.